Represa i exercici de la consciència lingüística a l'Alguer (ss.XVIII-XX)/APÈNDIX III: La Fonologia de Joan De Giorgio Vitelli

De Viquitexts
Apèndix III
La Fonologia de Joan Giorgio Vitelli


[Traducció catalana de: DEGIORGIO [sic], Grammatica algherese. Fonologia (Biblioteca Municipal de l'Alguer, fons Scanu, sense col·locació).]

 Segueixo l'exemple de l'assaig de Grammatica del dialetto alguerese odierno de Giovanni Palomba.[1] El primer pas en un camí mai fressat mereix encoratjament i no s'han d'estalviar elogis envers l'autor. Però els primers passos són incerts, especialment quan manca un guia segur: i no hi ha dubte que aquest guia no fou el professor Venanzio Todesco, perquè els seus consells no sempre van ser feliços, i fins i tot dubto que tingués prou autoritat per a donar-ne.
 El professor Todesco, d'altra banda, va ser despietat amb «l'estimadíssim amic»,[2] perquè no es va estar de difondre que el treball de Palomba ha de ser considerat com una d'aquelles recerques dialectològiques dutes a terme per persones enamorades de llur poble i de llur dialecte matern, «però sense preparació pel que fa a la serietat del mètode científic».
 Però no tot en l'obra de Palomba, afegeix el mal conseller, no tot ha de ser inclòs en aquella categoria acientífica: «s'hi nota una certa influència dels nous sistemes científics, si més no pel que fa a l'ús de certs signes per representar els sons que no compten amb un equivalent a les principals llengües neollatines, o bé que hi són representats de manera diferent».
 Ara bé, això són coses que es poden dir seriosament? Pot ser que existeixi encara algú que ignori la descencència directa de l'alguerès de la llengua catalana? Però quins, quins sons del dialecte alguerès no es poden representar amb els mateixos signes amb què són representats els de la llengua catalana? Em sembla somiar. És cert que al dialecte alguerès hi han penetrat no pocs neologismes presos del sard i de l'italià; però aquests neologismes s'han adaptat a la pronúncia pròpia d'una glotis algueresa. Per tant, tot i que a l'alguerès hi ha paraules noves, no hi ha sons nous, i ningú no podrà provar el contrari. I que no hi ha sons nous ho demostra el mateix autor on exposa els signes convencionals presos en préstec dels glotòlegs. Morosi[3] i Guarnerio[4] treballaven amb un objectiu científic i, per tant, es comprèn la raó per la qual tots dos van recórrer als signes convencionals. Però si haguessin volgut establir una gramàtica amb finalitats pràctiques, per al poble, haurien evitat de recórrer als famosos signes i haurien escrit tal com demana l´ús del poble. Podríeu imaginar-vos els reculls populars de Porta, de Belli, de Meli, etc., i encara les cançons napolitanes, editats segons els preceptes de la glotologia? N'hi hauria per riure.
 I de la mateixa manera com, a l'hora d'escriure, els sons dels diversos dialectes italians es representen, fins allà on és possible, tal com es representen els sons de la llengua italiana, estic convençut que per escriure en alguerès no hem d'abandonar l'ortografia catalana. Però ve't aquí què ens diu el professor Todesco: el llibre de Paloma «no té objectius científics, ni hauria pogut tenir-ne després del treball de Morosi i després de l'altre, molt més acurat, de Guarnerio, però indirectament l'autor ha aconseguit aquest objectiu, perquè amb la present Gramàtica, d'una banda, i d'altra banda amb el ric recull lèxic que vol lliurar-nos en breu temps,[5] s'haurà fixat de manera segura la situació actual del dialecte alguerès».[6]
 A això hem de respondre que malgrat els treballs de Morosi i de Guarnerio, sens dubte de gran valor, mai no es podrà impedir que els científics duguin a terme ulteriors estudis sobre el dialecte alguerès; i que el fet que l'autor hagi aconseguit indirectament un objectiu científic, recollint elements per als estudisos, no vol dir que no es pogués proposar –com se'l proposava– un objectiu directe, però no científic sinó pràctic: el de presentar als seus conciutadans un recull sistemàtic de les normes que governen llur parla; objectiu d'allò més noble i altament educatiu per al poble, que al seu dialecte ha de sentir-hi bategar el seu pensament i l'ànima pròpia. I si el dialecte alguerès és destinat a transformar-se per influència del sard i de l'italià, no ha de mancar l'esforç de qui, encara que sigui amb poques esperances, vulgui retardar la seva desaparició. Això és el que hauria hagut de dir l'autor al padrí del seu treball: que els estudis glotològics, tot i es mereixen el màxim respecte, no tenen cap influència damunt del poble; són peces de museu i no instruments de vida. Feu que els nens algueresos, al costat de la italiana, estudiïn la gramàtica del seu dialecte; feu que aquesta relíquia dels nostres avantpassats continuï resistint a les injúries del temps i us haureu fet mereixedors del vostre poble nadiu.
 Sentint-me parlar d'injúria del temps els científics deuen arrufar el nas. Sí, ja ho sabem, que les llengües no moren sinó que es transformen; sabem que no hi ha llengües boniques i llengües lletges. Però, no hem de conservar la puresa del nostre idioma? No hem d'evitar aquella transformació que se sol anomenar decadència?
 Pel que fa al professor Todesco, hem d'assenyalar que es contradiu al seu prefaci. Inicialment afirma que Palomba, després dels estudis de Guarnerio i de Morosi, no podia fer un treball científic; poques ratlles més avall diu que «en un sol ventenni s'han anat introduint alteracions fonètiques i morfològiques i que el lèxic es transforma contínuament».[7] I amb totes aquestes alteracions fonètico-morfològiques i lèxiques no creu que Palomba podia completar, si més no, l'obra de Morosi i de Guarnerio!
 Palomba, a més, al seu avís al lector es refereix a les dificultats que ha hagut de superar al seu treball, treball que li agraïm.[8] Ofereix la seva obra «als algueresos que vulguin conèixer l'estructura del seu dialecte», i això és ben poc: jo voldria, en canvi, que la gramàtica servís als algueresos per aprendre a parlar, llegir i escriure correctament el seu dialecte. L'ofereix a tots els que es dediquen a la glotologia, i això està bé, amb tal que l'utilitzin amb una mica de precaució i no facin sempre bons per a l'alguerès els despropòsits de persones que potser ni tan sols no són alguereses, de manera que és assenyat estar-hi atents. L'ofereix, finalment, als catalans, als quals –ai!– els sabrà greu veure un català de nova mena, escrit en una forma que els és ben estranya. Què diran, per exemple, en veure que Palomba escriu el so gn amb ñ, o sigui amb el diacrític espanyol, en comptes de fer-ho amb la forma estretament catalana ny? Que potser es tracta d'un nou so?
 Per tant, que Palomba no estigui massa agraït al professor Todesco pels consells que n'ha rebut. Hauria estat veritablement millor que mai no hagués coincidit amb l'estudiós de llengües neollatines, que no ha sabut fer res més que repetir-li les cosetes apreses a la Universitat. I mentrestant, els nostres conciutadans encara no hauran après ni a llegir ni a escriure el seu dialecte. És aquest, el resultat que es volia obtenir?


 Faré jo també, doncs, la meva temptativa. El meu objectiu serà el que Palomba, sens dubte, s'havia proposat inicialment i que en acabat va abandonar per culpa d'un mal conseller: fer una gramàtica de l'alguerès actual, comparant-lo amb el català. Conèixer l'alguerès és bo, però és molt millor conèixer-lo de manera que no es perdi el record de la llengua materna. Aïllar el nostre dialecte com una cosa autosuficient és com embolcallar-lo a la mortalla per donar-li honrosa sepultura, és com separar una planta de les seves arrels vitals. Aquest acte parricida no el durà a terme qui ha treballat sempre amb la intenció de revitalitzar el nostre dolç idioma, tot portant-lo altre cop als seus orígens.


 Al present treball em proposo de seguir, traduint-ne gran part, la Gramática de la llengua catalana de Jaume Nonell i Mas (segona edició, Barcelona, Llibreria d'Alvar Verdaguer – 1906), feta amb mètode científic i més raonada que les altres que he consultat. Això no m'impedirà, però, de citar sempre que convingui les següents:
 1) D. Joseph Pau Ballot y Torres – Barcelona. Imprenta de Joan Francisco Piferrer – 1815.[9]
 2) Gramatica de la lengua catalana, por D. A. de Bofarull y D. A. Blanch – Barcelona – Salvat y Compª.[10]
 3) Abregé de Grammaire catalane – R. Foulché-Delbosc – Barcelone – Imprimerie et Librairie «L'Avenç» – 1902.


 PRIMERA PART. FONOLOGIA
 La fonologia és la part de la gramàtica que estudia els sons elementals de la paraula. Estudiarem:
 a) el nombre i el valor d'aquests sons;
 b) la distinció dels que es poden confondre entre ells;
 c) la tonicitat dels sons vocàlics;
 d) llur representació gràfica.
 La fonètica tracta del primer tema, l'ortologia del segon, la prosòdia del tercer i l'ortografia del quart.

 CAPÍTOL I. FONÈTICA
 La fonètica estudia el nombre i el valor dels sons elementals, que es divideixen en consonants –perquè només poden ser pronunciats amb altres sons- i en vocals o sonants –que es poden pronunciar de manera independent.

 1. SONS CONSONANTS

 Les consonants es classifiquen de la següent manera:

Dues labials
Dues guturals
Dues dentals
Una semidental
Dues palatals
Tres vibrants
Dues nasals
Dues sibilants
Dues palatalitzades

b e p
c (k) i g
d i t
f
j (g) i x
l, r, rr
m, n
s (ss), z
ll i ny

exemples:

bo, pit
cap, gusto (cat. gust)
dos, taps
fa, fi
jasmí, xapa
mel, pera, carro
ampolla, onda
capàs, zero
pell, canya

 Les consonants es poden classificar d'altres maneres. En primer lloc, es divideixen en dolces o sonores i fortes o sordes, com es pot veure al quadre següent:

Sons
Labials
Guturals
Dentals
Labiodentals
Palatals
Vibrants dentals
Sibilants

Dolces
b
g (ga, go, gu)
d
v
j (ge, gi)
r
z

Fortes
p
c (k)
t
f
x
rr
s

 En segon lloc, es divideixen en sonants i mudes.[11] Sonants són les que s'escriuen i es pronuncien. Mudes, les que s'escriuen, però no es pronuncien. Són mudes en català:


 a) Les labials a fi de paraula si són precedides per m. Exemples: tomb, capitomb, camp i llamp es pronuncien tom, capitom, cam i llam.
 Aquest fenomen no es verifica al dialecte alguerès, que a les paraules camp i llamp pronuncia sempre la -p final. No recordo paraules alguereses que acabin per -mb.


 b) La l de les paraules colp i palm, que sonen cop i pam.
 Exactament com en alguerès.


 c) La -r final de l'infinitiu dels verbs, com anar, saber, correr i fugir, que es pronuncien aná, sabé, corre i fugí. A les altres parts del discurs, de vegades és sonant i de vegades muda, com a favor i temor –en què la -r és sonant–, i a por i claror –que sonen po i claró
 A l'alguerès es repeteix el mateix fenomen per a l'infinitiu dels verbs en -ar, en -ir i, si tenen la e tònica, en -er. Efectivament, es pronuncien com en català: aná, sabé i fugí. En canvi, els infinitius dels verbs en -er amb la e àtona es pronuncien amb la final -ra. Exemples: veura (cat. veure), escriura (cat. escriure). Pel que fa al verb correr, l'alguerès diu corrir (pron. currí). En alguerès es pronuncia favor i temor, però també por i claror. Es diu, però, sabó (sabor), curó (color), etc. Essencialment, per tant, la norma catalana es verifica també en alguerès.


 d) La -t final precedida per l o n, o bé r al plural. Exemples: al i malal per alt i malalt; deván, corrén, fugín, fon i pun per devant, corrent, fugint, font i punt; pars, ars i despers per parts, arts i desperts.
 Precedida per l, en alguns casos es pronuncia, per exemple a resolt, molt (de moldre), empelt, etc.
 En alguerès aquest fenomen no sempre es verifica, però no manquen exemples: Alt es pronuncia sempre alt. Malalt [es pronuncia sempre] maralt, però si precedeix un adjectiu la -t efectivament no es pronuncia, com a malalt mal, bo, desgraciat (pron. maral mal, maral bo, maral desgraciat). Devant en alguerès s'escriu i es pronuncia davant (per exemple davant a mi) però, si és seguit per una paraula que comença per consonant, perd la -t a la pronúncia, com a davant meu (pron. daván meu). Corrent en alguerès fa corrint (pron. currint), però a la frase es pronuncia currín, per exemple ell era currín de pressa: cal, però, que la paraula següent comenci per consonant. Fugint, en alguerès fugint, que es pronuncia com és escrit si la paraula següent comença per vocal, i es pronuncia sense la -t final si la paraula següent comença per consonant. Exemples: fugint a mi, fugint l'ocasió (pron. fugint a mi, fugín l'ucasió). Font. En alguerès la paraula es reserva per a referir-se a la font baptismal; val la norma exposada. Exemples: padrí de font (pron. parrí de font), un padrí de font qui no sabia... (pron. un parrí de font qui no sabia...). Punt s'escriu i es pronuncia així. Exemples: un punt, un punt mes de tu (pron. un punt, un punt mes de tu). Parts es pronuncia pars (habitualment, pals). Arts es pronuncia ars (habitualment, als). Desperts es pronuncia despers (però amb una essa molt dura, tot i que no se sent la t). Les paraules resolt, molt i empelt no tenen un equivalent en alguerès, i no sabria citar altres paraules que acabin per -lt.


 Nota: Els sons labials i guturals, en català, seguits de l vibrant enmig de paraula simple, no es pronuncien amb una sola emissió de veu, sinó que se separen, com si la l i la labial o gutural corresponguessin a síl·labes diferents. D'aquesta manera, no es diu ama-Ple, sinó amaB-le; no mira-Cle, re-Gla, sinó miraC-le, reC-la.
 En alguerès, aquest fenomen no es verifica en absolut; al contrari, fenomen freqüent a les llengües neollatines, la líquida l és substituïda per la líquida r; per tant, en alguerès amable es pronuncia amabra; miracle es pronuncia miracra.


 Al principi de paraula simple –i també en el cas que aquesta paraula sigui la segona part d'una paraula composta–, la labial o gutural amb la l es pronuncien com si corresponguessin a la síl·laba de la l. Per tant, es diu a-Planar, a-Blanir, de-Clarar, a-Glutinar, i no aP-lanar, aP-lanir, deC-larar, aC-lutinar.
 Això s'esdevé també en alguerès: però la líquida l, tal com hem ja advertit, normalment és substituïda per la líquida r. Per tant, plana es pronuncia prana; aplanar es pronuncia apranar, etc. No s'observa, en canvi, la transformació fonètica de B en P i de G en C.


 Quan una consonant precedeix el grup de labial o gutural i l, es pronuncia tot junt amb una sola emissió de veu. Exemples: sem-bla, ram-bla, am-ple, cum-plir, xis-clar, xis-cle, un-gla.
 Exactament com en alguerès: ample es pronuncia am-pra; un-gla, un-gra.


 En valencià es coneixen tan sols els sons muts [sic, per «sonants»], i no es fa separació entre muda i líquida.  Finalment, hi ha sons consonants que no poden trobar-se al principi de paraula, altres que no poden trobar-se a la fi, i tampoc enmig de paraula.
 No poden trobar-se al principi de paraula els sons compostos tj i tx, encara que es pronunciïn simples o amb un so idèntic o semblant al de la ch castellana (c africada). Per tant, s'escriu Xina per CHina, Xocolate per Chocolate.
 No poden trobar-se a la fi de paraula la palatal dolça j (= g) ni la v. La primera és reforçada amb una t; per exemple, de passej-ar i blanquej-ar es fan els substantius passètj i blanquetj, en comptes de passej i blanquej. De fug-ir, fuig (=futj) en comptes de fug.
 La v es vocalitza en u si és precedida per una vocal, com en nau (de navis) i nóu (de novus i novem). Si és precedida per consonant es converteix o bé en b (com en corb de corvus, i corb de curvus), o bé continua intacta, però seguida de vocal eufònica; així, cervo, de cervus, i salvo, de salvus.
 No es poden trobar a fi de paraula o de síl·laba els tres sons dolços b, d, g que, per tant, es transformen en els respectius sons forts p, t, c.
 Aquests mateixos fenòmens es verifiquen també en alguerès. Hem d'observar, però, a propòsit dels exemples proposats, que la líquida r es confon amb la líquida l i que a la -v final, convertida en -b, segueix sempre la vocal eufònica; per exemple, al corb català correspon colvu en alguerès, al cervo català l'alguerès celvu, etc.


 Nota: A la fi de l'exposició proposaré un resum de totes les regles pròpies de l'alguerès. Aquí només cal destacar el fet que Palomba dedica ben poques paraules a la Fonètica, exposant normes incompletes o inexactes. Comença dient que «en alguerès es verifiquen molts canvis de consonants, però n'hi haurà prou amb tenir en compte els següents»:


 «1. La t final dels adjectius i dels participis passats amb valor adjectiu esdevé r davant de la a del femení, però es manté intacta quan la t és precedida per una altra consonant. Exemples: ascaranat, ascaranara; molt, molta».
 Palomba no va estudiar prou bé aquesta primera regla. Hauria hagut d'adonar-se d'un fenomen més general, o sigui que en alguerès la d, sempre que no coincideixi amb una consonant diferent de r, es pronuncia r, i també es pronuncia r si la segueix una altra r.
 D'aquesta manera, el femení d'ascaranat és ascaranada, perquè la t s'ha transformat en d; però en alguerès es diu ascaranara perquè la d es pronuncia r. De la mateixa manera, viut = viuda es pronuncia viura; muda, veu del verb mudar, es pronuncia mura; pedra es pronuncia perra; fadrí i fadrina, farrí i farrina.

 «2. Tant la l com la t (continua Palomba) es transformen en r davant de la a final del femení dels adjectius. Exemples: mal fa mara, qual fa quara, viut fa viura».
 I d'aquesta manera Palomba oblida un altre fenomen més general: l'intercanvi de les líquides l i r, que obeeix a aquesta regla: la l simple seguida de vocal es pronuncia r; la r seguida de consonant sovint es pronuncia l. Exemples: part es pronuncia palt; mort es pronuncia molt; curt es pronuncia cult; arts es pronuncia als. Pel que fa al viut (que fa viuda i es pronuncia viura), vegeu l'observació del capítol 1.


 «3. La n a la fi de paraula no es troba als adjectius ni als substantius, però es conserva quan, a causa de l'aparició d'un sufix, es troba enmig de la paraula . Exemples: bo, bona, buníssim; capaljá, capaljans».
 Tampoc aquesta regla no és completa: 1r, perquè Palomba ha oblidat els adverbis (exemple: be, benissim); 2n, perquè de vegades la n apareix quan l'adjectiu precedeix una paraula que comença per vocal (exemple: bon apetitu); 3r, perquè nu fa nua i no nuna; cru fa crua, etc.


 «4. La c intervocàlica es transforma en g. Exemples: grec, grega; groc, groga». Regla inexacta, perquè flac fa flaca i no flaga; bonic fa bonica i no boniga.


 2. SONS VOCÀLICS
 Els sons vocàlics són simples o compostos; aquests darrers són anomenats diftongs.
 Sons vocàlics simples: Els sons vocàlics simples de la llengua catalana són els següents:

a (tònica)
a (àtona)
e (àtona)
e (oberta)
e (tancada)
i
o (sonora)
o (tancada)
o (àtona)
u

com en








pa, blanc
goma, amor
pare, demà
pèga, frèsca
pex, vent
vi, fi
bòn, nòy
goç, bord
gocet, bordet
tu, pur

 D'aquests deu sons, en formen un de sol la a i la e àtones, i un altre so és format per la o àtona i per la u. Queden, per tant, vuit sons diferents entre ells.
 Els mallorquins donen a la e un quart so diferent dels tres que representa en català, ja que té relació amb la e i amb la o, com en juevert, veure. Els valencians han acostat tant aquest quart so a la o que pronuncien fins i tot o, de manera que diuen vòrer per vèurer. Els antics no desconeixien aquesta pronúncia i escrivien tant beure com boure, creu i crou, veu i vou.
 Pel que fa a tot el que s'ha dit sobre els sons de la a i de la e àtones i de la o àtona i de la u, voldria cridar l'atenció dels algueresos que, si coneguessin bé l'ús català, no creurien tan fàcilment els qui, sentint pronunciar mara allò que en català s'escriu mare, damà allò que en català s'escriu demà, patit en comptes de petit, lu per lo, carinyu per carinyo, etcètera, sentencien que l'alguerès no és català i que cal abandonar l'ortografia catalana per escriure'l tal com es pronuncia. Error màxim si reflexionem sobre el fet que cap llengua mai no s'escriu tal com es pronuncia.
 El cert és que allà on en català escrit hi ha una e o una o àtones, l'alguerès pronuncia respectivament a i u, seguint una llei fonètica pròpia de la llengua catalana.


 Diftongs: Pel que fa al diftong, les vocals es distingeixen en fortes i dèbils. Són fortes la a, la e i la o tòniques; són dèbils la i, la u i la o àtones.
 Diftong és el so compost resultant de la pronúncia de dues vocals en una sola emissió de veu, com: may, pau, rey, sèu, nòy, plòu, riu, vuyt.
 Dues vocals fortes no formen diftong. Perquè hi hagi diftong cal que es trobin una vocal forta i una altra de dèbil, o bé dues vocals dèbils.
 Les vocals fortes a, e no formen diftong ni tan sols als casos d'unió entre dues àtones o una àtona i una tònica, tal com es veu a Aarón, veedor, paella, idea, veam, real, que de manera espontània se separen amb una y, tot dient reyal (que es contrau en ral), veyam, ideya, payella; això demostra la impossibilitat de formar diftong entre aquests grups.
 No s'esdevé el mateix amb la o, que té un so idèntic a la u quan és àtona. D'aquesta manera, a partir de jo (h)o sé es fa el diftong jo u sé; de ja os ho diré, ja us ho diré; de que ho sé jo?, que u sé jo?
 La mateixa observació val per a l'alguerès; només cal advertir que nosaltres hem abandonat el pronom ho i usem, en canvi, lo (lu): per tant, diem ja'l sé, etc.

 Els diftongs es divideixen en reals i aparents. Són aparents els formats per vocal u escrita després de les consonants guturals g i q, amb una altra vocal, com guapo, seguent, quatre, qüestió, ambiguo.
 El so de questa u s'anomena irracional o incommensurable. Té la funció de labialitzar o arrodonir els sons explosius velars de la q i de la g guturals.
 Fora del cas anterior, són veritables diftongs els formats per la combinació de les vocals fortes (a, e, o) amb les dèbils (i, u) o de dues vocals dèbils entre elles, i són els següents: ai, ei, oi; au, eu, ou; ia, ie, io; ua, ue, uo; iu, ui.
 Aquests diftongs es subdivideixen en constants i variables.
 Són variables els que normalment es pronuncien sense formar diftong, però que s'hi poden pronunciar. Per tal que un diftong sigui variable són necessàries dues condicions: primer, que una vocal dèbil en precedeixi una de forta (ia, ie, io; ua, ue, uo); segon, que cap de les dues no tingui accent tònic. Són, per tant, variables els diftongs de les paraules següents: pròpia, criador; especie, pietat; serio, tionèt; continua, valua; continues, crueltat; strenuo, conspicuo. En totes aquestes paraules el diftong generalment es divideix en dues síl·labes; però en certs casos, com per exemple al vers, poden formar una sola síl·laba.
 Quan l'accent cau damunt una de les dues vocals no és tant freqüent el costum de pronunciar-les com una sola síl·laba. Exemples: criát, riént, tió; suár, lluént, cuòt.
 Són diftongs constants els que es pronuncien sempre amb una sola emissió de veu. Es tracta dels vuit següents: ai, ei, oi; au, eu, ou; iu, ui. D'aquests vuit, sis es formen amb una vocal forta que en precedeix una de dèbil, i els altres dos amb dues vocals dèbils.
 Per tal que les combinacions esmentades formin diftong, cap de les dues vocals no ha de ser accentada. En aquest cas es tractaria de dues síl·labes diferents, com es veu a llaút, peúc, rabiút; país, beneit, oir; lluir, flúit, Suís, súi i suí (de suár), traspúi i traspuí (de traspuar), que convindria escriure amb dièresi: llaüt, peüc, etc.
 Quan la i és la segona vocal d'un diftong, és millor escriure y en comptes de i; per exemple: may, rey, nòy, avuy. Excepte en aquests casos, la y no fa diftong amb la vocal següent sinó que, amb funció de consonant, hi forma una sola síl·laba ordinària, com en fe-ya, re-yet, no-yot.
 Les regles exposades valen perfectament per a l'alguerès sempre que, lògicament, existeixin les paraules corresponents. Per exemple, feya en alguerès és feva; reyet no s'utilitza; noyot no es diu, com tampoc no es diu noy.
 És també oportú advertir que en català n'hi ha que acostumen a separar amb una h les vocals que no formen diftong. Exemple: lluhir, benehit, etc. Els més moderns ometen la h.


 Sinalefa: La sinalefa consisteix a fer un diftong entre l'última vocal d'una paraula i la vocal inicial de la paraula següent; per exemple, la unitat es pronuncia lau-ni-tat (3 síl·labes) i no la-u-ni-tat (4 síl·labes).
 En català no és una llei rigorosa, com en castellà, fer la sinalefa sempre que coincideixen dues vocals, encara que siguin àtones, una final i l'altra inicial de la paraula següent. D'aquesta manera, a Ausiàs Marc, Amor, 74:


 La tarda es la vòstra enemiga,


i, del mateix autor (ibid., 4):


 De anar avant, perquè no hi véu petjada.


 Sons merament eufònics: En català hi ha alguns elements que no tenen valor ideològic, però que serveixen per a fer eufònica la coincidència de dos sons de difícil pronúncia: aquests sons són la e i la n.
 La coincidència de la s final dels afixos o enclítics plurals amb un altre afix o enclític o bé amb el verb acostuma a fer-se eufònica intercalant una e. D'aquesta manera, es diu:
 Els-e separa, per els separa.
 Fillems-e-la, per fillem-nos-la, fillem-ns-la.
 Campáns-e-la, per campar-nos-la, campá-ns-la.
 Guardéus-e-les, per guardeu-vos-les, guardeu-us-les.
 Partius-e-la, per partiu-vos-la, partiu-us-la.


 Amb la nasal n els catalans eviten el hiatus resultant de la coincidència de la preposició a amb certes paraules que comencen per vocal. Es tracta de:


 I. L'article propi en i l'article definit el. Per analogia s'ha estès aquest ús a l'article femení la, de manera que es diu a-n-a l'anima, per a l'anima. En aquest cas es repeteix la a sense necessitat, i entre les dues a s'hi posa la n eufònica.


 II. Amb l'adjectiu indeterminat algú, algún.

 III. Quan segueix el pronom personal ell, ella. Antigament davant d'aquests pronoms, en comptes de la n eufònica, s'usava la d, com fan encara els valencians. Els balears usen la n.
 Per analogia s'utilitza la n eufònica amb els singulars dels altres dos pronoms de primera i segona persona, de manera que es diu a-n-a mi, a-n-a tu, per a mi, a tu.
 La mateixa cosa s'esdevé amb la segona persona del plural: a-n-a vos, per a vos.


 IV. Davant dels demostratius aquèll, aquèx, aquest i dels neutres corrsponents: allò, axò, açò (asò).


 V. Quan la a és seguida pel relatiu que, qui, quin. En aquest cas es duplica la a, com amb l'article femení i amb els pronoms de primera i segona persona (veg. I i III).
 La preposició ab, pronunciada amb, s'uneix anàlogament als relatius, tot intercalant la preposició a, és a dir, una a eufònica. D'aquesta manera, els catalans diuen: ¿Amb-a-qui anaves? ¿Amb-a-què surts ara?, per ab qui o amb qui, ab què o amb què.


 VI. Amb els adverbis de lloc aquí, allí, ací, ençá (ensá), enllá.


 En alguerès la e eufònica és desconeguda.


 I. Com que en alguerès no existeix l'article propi en (tot i que se'n conserva la memòria: un carrer de l'Alguer, l'actual carrer Gioberti, antigament es deia en Canonjas) ni l'article el (en alguerès hi ha l'article lo, que es pronuncia lu perquè és atòn, i sovint s'apostrofa en ‘l o bé l'), l'ús de la n eufònica no pot existir en aquests casos.


 II. De la mateixa manera, s'ha perdut l'ús d'algú, algún. Es diu qualqui, paraula sens dubte introduïda a partir del sard.


 III. No es respecta l'ús de la n eufònica davant d'ell, ella, mi, tu, vos, de manera que es diu: a ell, a ella, a mi, a tu, a vos.

 IV. D'altra banda, es respecta l'ús de la n eufònica davant dels demostratius aquell, aquex, aquest, i llurs neutres alló, axó (asó = açó no s'utilitza). Així, nosaltres diem: ¿Cosa li has dit a-n-aquell home? (homa). Jo era a-n-allí. Tu no pensas ni a-n-alló ni a-n-açó. I quants són els que veuen en la n eufònica un en i escriuen per exemple: tu no pensas en axó (perquè en alguerès en es pronuncia an)!


 V. Amb els relatius, l'alguerès no recorre a la n eufònica. Recorre en canvi a a o ab o amb, que es pronuncia am a causa de la desaparició definitiva de la b. Per tant, es diu am-a-tu, am-a-ell, etc. Malgrat tot, es dubta que la forma am-a vingui d'amba, que en alguns pobles catalans s'utilitza en comptes d'ab o amb.


 VI. Finalment, els algueresos utilitzen la n eufònica amb els adverbis de lloc aquí i allí, però no amb enllà (açí i ençà no són formes alguereses). Per tant, es diu: So vangut a-n-aquí; so anat a-n-allí, d'acord amb tot el que hem observat a propòstit del número IV.


 RESUM
 § 1
 I. En alguerès són mudes:
 1r) La l de les desinències -lm i -lp: colp, palm, es pronuncien cop, pam.
 2n) La r final de l'infinitiu dels verbs en -ar i en -ir i dels verbs en -er amb la e tònica: anar, fugir, saber, es pronuncien aná, fugí, sabé. En canvi, els infinitius dels verbs amb la e àtona es pronuncien amb la final -ra. Exemples: veurer, escriure, es pronuncien veura, escriura (veg. § 2). A les altres parts del discurs, la r és de vegades sonant i de vegades muda: favor i temor es pronuncien favor i temor; sabor, color i calor es pronuncien sabó, curó (veg. § 2 i noteu el canvi de l en r) i caró.
 3r) La t final precedida per l o n es perd si la paraula que segueix comença per consonant. Exemples: malalt mal, es pronuncia maral mal; davant meu, es pronuncia davan meu, etc. La t final precedida per r es perd al plural: parts, arts i desperts es pronuncien pals, als i despels.


 II. Intercanvi de líquides
 Normalment la l es pronuncia r tant si la l és al principi de síl·laba com si és precedida per una labial o per una gutural. Exemples: mala es pronuncia mara; amable es pronuncia amabra; miracle es pronuncia miracra; plana es pronuncia prana.
 Quan la r és al principi dels grups -rt i -rts es pronuncia l, com als exemples ja esmentats art, arts, part i parts, que es pronuncien alt, als, palt, pals, etc.

 III. Canvi de d en r
 La d enmig de paraula, seguida per una vocal amb la qual forma síl·laba, es pronuncia r. Exemples: viuda, rodó i rodolí, es pronuncien viura, ruró i rururi; però dar, donar, dona, etc. conserven la d. De la mateixa manera, es pronuncia r la d seguida per r. Exemples: pedra, padrí es pronuncien perra, parrí.
 IV. La t final del participi passat i dels adjectius canvia, al femení, en d, que es pronuncia r. Exemples: viut = viuda = viura; mut = muda = mura; begut = beguda = bagura.
 V. Els noms i els adjectius que al singular acaben per o o per a a causa de la caiguda de la n, la recuperen al femení i al plural (i els adjectius al grau superlatiu): bo = bona, bons, bonissim; capellá = capellans = capallans.
 La mateixa regla val per a l'adverbi be, benissim. La n apareix també al singular dels adjectius o al grau positiu dels adverbis si segueix una paraula que comença per vocal o per d. Exemples: bon apetito, ben dit, bon dia.
 VI. Els adjectius la desinència originària dels quals és g, posteriorment transformada en c, recuperen la g al femení, com grech = grega; groch = groga.

 § 2
 1. La e i la o àtones es pronuncien respectivament a i u. Exemples: mare es pronuncia mara; lo es pronuncia lu, etc.
 2. La n eufònica es manté davant dels demostratius aquell, aquex, aquest i als neutres allò i axò; amb els adverbis de lloc aquí i allí.
 3. Es dubta si cal considerar com a eufònica la a a conjunció a ma (català, ab, amb).


  1. «Sassari, Tip. Montorsi – 1906» [nota de l'autor].
  2. Todesco emprava aquesta expressió a la seva presentació de la Grammatica de Palomba: «Ho accettato soltanto di unire il mio nome a quello dell'amico carissimo che compilò il presente lavoro»; veg. V. TODESCO, Grammatica della lingua catalana cit., pàg. III.
  3. «Miscellanea en onore de N. Caix e Ugo Canello, Suc. Le Monnier, 1886» [nota de l'autor].
  4. «Arch. glott. IX» [nota de l'autor].
  5. Es tracta del Lessico. Raccolta dei nomi più usati, avui encara inèdit, un extens recull de mots algueresos agrupats per camps semàntics i amb la seva correspondència catalana i italiana, l'original manuscrit del qual és actualment introbable, per bé que se'n coneixen versions fotocopiades.
  6. V. TODESCO, Grammatica della lingua catalana cit, pàgs. III-IV.
  7. Ibid., pàg. IV.
  8. «Molte furono le difficoltà che dovetti superare e di qui i difetti che si potranno riscontrare nel mio lavoro. Tuttavia credo di non aver fatto cosa inutile specialmente per gli algheresi che si volessero render conto della struttura del loro dialetto e per coloro che si dedicano alla dialettologia. Anche ai Catalani, il cui idioma suona più o meno modificato sulla bocca del popolo algherese non sarà inutile nè sgradito il mio lavoro»; Giovanni PALOMBA, Grammatica del dialetto algherese odierno cit., pàg. V).
  9. Joseph Pau BALLOT Y TORRES, Gramatica y apologia de la llengua cathalana (Barcelona: Joan Francisco Piferrer, [1815]).
  10. A. DE BOFARULL – A. BLANCH, Gramatica de la Lengua Catalana (Barcelona: Espasa Hermanos, Editores, 1867).
  11. «En català, en comptes de la lletra s, és més habitual l'ús de la lletra ç. Per a l'alguerès no veig la necessitat d'aquesta innovació, proposada per Palomba en contraposició a c» [nota de l'autor].